La versió més usada actualment del protocol IP és la IPv4, definida en l’RFC 791 del 1981. Actualment ja disposa d’un successor, la IPv6, l’ús de la qual es va estenent progressivament.
Totes les versions del protocol IP permeten l’enviament de paquets entre equips sense establir cap mena de connexió. Això vol dir que l’ordinador amfitrió origen envia dades al destinatari sense esperar cap mena de notificació que les dades s’han rebut correctament.
Avui dia, el TCP/IP és el conjunt de protocols escollit per a la immensa majoria de les xarxes actuals i, per descomptat, per a qualsevol sistema que es vulgui connectar a Internet.
Tot i que per enviar dades entre dos ordinadors amfitrions ja n’hi ha prou amb el protocol IP, no ofereix cap mena de garantia que s’enviïn correctament les dades o, ni tan sols, que arribin a la destinació. De fet, no ens garanteix que les dades, si arriben a la destinació, estiguin intactes, ja que el control d’errors només es fa sobre les capçaleres, no sobre les dades que transmet. Així doncs, tot i que es pot fer servir IP directament, per a aplicacions que requereixen fiabilitat fan servir al protocol de la capa de transport TCP.
La versió més usada actualment del protocol IP és la IPv4, definida en l’RFC 791 del 1981. Actualment ja disposa d’un successor, la IPv6, l’ús de la qual es va estenent progressivament.
Totes les versions del protocol IP permeten l’enviament de paquets entre equips sense establir cap mena de connexió. Això vol dir que l’ordinador amfitrió origen envia dades al destinatari sense esperar cap mena de notificació que les dades s’han rebut correctament.
Avui dia, el TCP/IP és el conjunt de protocols escollit per a la immensa majoria de les xarxes actuals i, per descomptat, per a qualsevol sistema que es vulgui connectar a Internet.
Tot i que per enviar dades entre dos ordinadors amfitrions ja n’hi ha prou amb el protocol IP, no ofereix cap mena de garantia que s’enviïn correctament les dades o, ni tan sols, que arribin a la destinació. De fet, no ens garanteix que les dades, si arriben a la destinació, estiguin intactes, ja que el control d’errors només es fa sobre les capçaleres, no sobre les dades que transmet. Així doncs, tot i que es pot fer servir IP directament, per a aplicacions que requereixen fiabilitat fan servir al protocol de la capa de transport TCP.
La versió més usada actualment del protocol IP és la IPv4, definida en l’RFC 791 del 1981. Actualment ja disposa d’un successor, la IPv6, l’ús de la qual es va estenent progressivament.
Totes les versions del protocol IP permeten l’enviament de paquets entre equips sense establir cap mena de connexió. Això vol dir que l’ordinador amfitrió origen envia dades al destinatari sense esperar cap mena de notificació que les dades s’han rebut correctament.
Tot i que per enviar dades entre dos ordinadors amfitrions ja n’hi ha prou amb el protocol IP, no ofereix cap mena de garantia que s’enviïn correctament les dades o, ni tan sols, que arribin a la destinació. De fet, no ens garanteix que les dades, si arriben a la destinació, estiguen intactes, ja que el control d’errors només es fa sobre les capçaleres, no sobre les dades que transmet. Així doncs, tot i que es pot fer servir IP directament, per a aplicacions que requereixen fiabilitat fan servir al protocol de la capa de transport TCP.
2.1. Configuració d'un node IP
En primer lloc, caldrà configurar els protocols TCP/IP locals que solen incloure en el nucli de qualsevol sistema operatiu modern.
A l'hora de configurar l'equip, caldrà disposaran er de la següent informació:
- L'adreça IP, ja sigui de la versió 4 o de la nova versió 6.
- La màscara de subxarxa, que serveix per identificar la xarxa o subxarxa.
Si la comunicació s'estableix amb equips d'altres subxarxes o amb Internet, es necessitarà a més:
- L'adreça IP de la porta d'enllaç (gateway) o passarel·la per omissió que correspon al router i amb el qual es redirigeix el tràfic a Internet o a altres subxarxes.
- Les adreces IP dels servidors DNS.